Pinfleseta

Aquí, vull anar publicant les inesgotables idees de la meva filla.Tinc una debilitat per ella, suposo que com tots els progenitors del món amb la seva descendència, i utilitzaré aquest mitjà per anar creixent….L’altre dia em va sorprendre (com fa sempre) i em ve amb un retall de paper i una poesia, que va passar a llegir-me al moment, demanant la meva opinió en acabar. Em vaig quedar parat, doncs al escoltar-la no em va semblar que fos seva, per l’idioma i el contingut.Però va resultar que si, que l’havia escrit ella, així que vaig dir-li que la publicaria aquí perquè tothom podés gaudir d’ella, i això fair, i seguiré fent, doncs és font inesgotable de idees que m’ajudaran a fer gran aquest espai.

OJOS DE VIDA

Yo no se que es

el secreto que me das,

cada día y cada hora

te veo soplar.

Una y otra vez,

sopla que soplarás.

Yo no se,

si tu puedes parar

“Ojos de vida”

“Ojos de vida”

Paz y amistad,

no soples más,

que te vas a cansar

Dame ya de una vez,

el secreto que tiene

tanto interés.

Me canso, me canso

me callo y digo:

“Ojos de vida”

“Ojos de vida”

Paz y amistad,

no soples más,

que te vas a cansar.

Si me dices que me calle,

yo, lo voy a hacer,

pero por última vez:

“Ojos de vida”

Mi corazón,

ya no me amas,

pues tengo razón.

Tu me dijiste

que me darías

cien ilusiones

que nos abrirían

los corazones.

“Ojos de vida”

“Ojos de vida”

Yo ya veo,

que me has dicho

una mentira.

També és molt afeccionada a escriure i dibuiuxar, així que aniré penjant els seus contes.

LA FEBRE DE LA ROSA

La Rosa , és una nena de 9 anys,que té els ulls amb un color marró fosc, i uns cabells llargs, vermells i arrissats. La Rosa, té una germana petita que es diu Bet, i els seus pares,

la Marta i en Joan.

La Rosa és molt amable, carinyosa, feliç,pero, no ens deixem a dir la paraula ESTUDIOSA. Li agrada molt treballar, i té respecte, molt de respecte a les persones.Un dia,un dissabte,més ben dit,

la Rosa no estava gens animada. La Bet li va dir:-Bon dia Rosa, no et penses aixecar avui, tu que ets tant matinera? Digues,va, baixa a baix que l’esmorzar ja es a taula!!-Bo, bo, bo…bon dd, dd, dia, Bet. Di, di, digali a la ma, ma, mare que vingui,si, si, sius plau…-¿Eh? Que et passa? No et trobes bé…?

-V, v, v,vaa!! Co, co ,co, corre!

-Dacord,ara vinc, no et moguis del llit! Espera’t aquí!!

La mare i el pare, van pujar corrents amb la Bet fins a l’habitació de

la Rosa. La mare,li va ficar la mà al front i va dir:-Estàs molt molt calenta! Que et passa? Ara et fico el termòmetre.

-Està calenta? Diu el pare.

-Si. Respon la mare.

Al treure-li el termòmetre, la mare exclama molt fort:

-40!Estàs a 40 de febre!

-Que, a 40? No pot ser…diu el pare.

Com que vivien en un poble de 10 cases i un hospital,van anar corrents cap a l’hospital més pròxim, perque de fet, al costat del poble Riufosc, que era el de la Rosa, hi havia un altre que es deia Riuclar , i aquell, també tenia hospital.

Bé, aquells pobles també tenien escola i botigues, si no, no podríen viure…

Però bé, al arribar a l’hospital, el metge diu als pares de la nena:

-Té febre,té una mica de grip, però no mocositat, estiguin tranquils senyors.

-Gràcies,diuen els pares

-Si, gràcies. diu

la Bet.Poc a poc, la grip de

la Rosa s’anava passant i ella cada dia estava millor.Fins que va estar perfecte, i fresca com una rosa.

FI

ÓN ÉS EL FAMILIAR?Avui,és un dia molt especial. És NADAL. I quan és Nadal, en Pep i l’Olih, que són 2 germans, un nen i una nena, es fiquen més contents que mai. Es reuneixen amb la família, fan cagar el Tió, Venen els REIS MAGS…i 1.000 coses divertides per a ells.

Quan han començat a arribar els convidats, els cors de la família s’han obert, i tots feien petons i abraçades tot dient:: “-Hola!Com estàs? Quant de temps!….” I finalment, quan van arribar els dos avis i les dues avies, els nens es van ficar com a gínjols. Aquells 4 ancians eren tant divertits…!!!

Finalment va arriba l’hora de dinar. Quant tots eren a taula, hi havia una cadira buida. I la mare dels nens va dir:

-Qui falta?

Tots, una mica esverats, es van començar a preguntar qui podia faltar. I el tiet Sant Antoni,una mica cansat, va gemegar:

-Prou! Silenci! Carolina,mira les llistes de familiars, serà més fàcil que començar a preguntar qui falta.

La Carolina,que era la mare,va anar cap al saló d’estudis dels nens i va buscar les llistes. Després de buscar i buscar, el nom i foto del familiar misteriós, va cridar:-No falta ningú! Sobra! la cadira, els coberts el plat i el tovalló sobren!

La gent de la casa, no savien que fer, estaven pensatius i curiosos. Finalment, l’Olih va dir:

-La Rene, falta la cosina rene!!-No Olih, la cosina Rene està a Anglaterra, i no podrà venir.

-Si!

-No!

-Si!

-No!

-Prou, prou i prou!!!! va dir el pare, i els nens van callar.

En sec, :”TOC-TOC”

Algú truca la porta. La mare obre la porta i…-RENE!!!!!!!!!!

-Sorry, family, sorry! Faig tard oi? Perdoneu…

-No pateixis Rene, no passa res, tranquil·la.

Tots van quedar facinats, i els nens van anar corrents a abraçar-la.

Un Bon Nadal, i tant!!