Josep Lluis Navarro

Aquest cap de setmana vaig tenir que fer un desplaçament fora de la provincia, del qual vaig tornar dilluns al vespre.

Ja a l’alçada de Montblanc vaig treure la música que sonava tot el viatge per posar Tarragona Ràdio, doncs allí ja es comença a agafar. Estaven fent un programa especial i al escoltar-lo em vaig quedar glaçat a al sentir que en Josep Lluis Navarro havia mort.

El coneixia des de fa molts anys, al col·laborar els dos en l’organització d’una activitatde la ciutat.

No hi tenia una gran amistat, doncs només el coneixia de les reunions, però la seva qualitat humana es veia ràpid, sempre amb ganes de treballar i buscar solucions…

Respectat i estimat per tots, no era persona mediàtica ni estrident però hi era, amb un pes específic considerable i un carisma propi d’un líder.

Desde aquest mitjà m’afegeixo a les mostres de dolor de Tarragona per la pèrdua d’una gran persona, a qui he tingut l’honor de conéixer i col·laborar.
No l’oblidaré.
El meu sincer condol a la familia.

A.C.S.

La peonada de Tarragona 2007

Doncs si, enguany no hi van haver excuses, amb motiu justificat o no, però excuses per no  participar a la peonada.

Com no, aquestes coses però cal fer-les en companyia per passar-ho millor….i no es que les altres 1600 persones que hi varen participar et donessin aires de soletat, però si hi vas amb algun amic el cansamanet és diferent així que em varen acompanyar el MT i el JNM.

Quan varem arribar a la sortida ens quedarem al·lucinats….”segur que no és una cursa de competició?”….”vols dir que no ens has enganyat?”….”estàs segur que això és una peonada-caminada-costellada??” no, no, els assegurava jo, però les mateixes preguntes me les feia jo a mi mateix…”on ens hem fotut?” era per veure-ho, gent del club d’atletisme d’aquí, el club d’atletes d’allí, els fondistes de la ciutat perduda, esportistes i maratonians de tot arreu, la penya corrent amunt i avall de la Rambla Vella, amb pulsòmetres, cronòmetres i tot tipus d’aparells acabats en “òmetre” per mesurar batecs del cor, respiracions, kilòmetres, recorregut, PH de la sang, àcid úric,….autèntics CAR ambulants (Centre d’Alt Rendiment) i es clar, amb tot aquest panorama no pots menys que acollonir-te pensant allò de….”l’important és participar”(valenta bestiesa!!!).

Encara allí, esperant la sortida sentim que la gent comença a aplaudir, cosa que et fa aparéixer aquell punt de curiositat i estirar les vértebres intentant créixer aquells centímetres suficients per verure que passava al devant.

Alegria i gran emoció en veure que la gent aplaudia a una persona coneguda per tothom, estimada per tots que el coneixem i de ben segur que més de la meitat dels que erem allí (jo també) algun moment hem passat per les seves mans, conegut a Tarragona com “el Cinto”, “el López”, podriem dir que era “el massatgista de Tarragona”, ara afectat d’una enfermetat però lluitant i anant a correr com tots. Veure al senyor López, amb aquell esperit no pot fer més que donar ànims als qui com jo estavem patint per fer riure o no….. quina rucada!! venim a passar-ho bé!!

Un cop esclatar el petard que donava la sortida, hom varem començar a correr com esperitats, uns més que els altres es clar, doncs tal com anaven passant els metres sota les nostres espardenyes la gent ens anava passant per dreta i esquerra, ajudats per la baixada de la Rambla Vella devant on hi havia l’Aigua del Carme.
Una marabunta de gent envaïa els carrers, voreres i asfalt, talment com diuen al ciclisme “una serp multicolor” amb ganes de córrer.
Un cop a la Rambla Nova, els més lleugers ja eren pujant pel carrer Girona i nosaltres encara estàvem mirant de trobar una bona guia, és a dir, una persona que portés el nostre ritme a qui poder seguir i on poder fixar-nos per no baixar el nivell.
La Via Augusta va ser el darrer respir, es a dir, baixada i ombra junts, doncs un cop passat el pont que surt a la Rabassada el sol de justicia ens esperava…..i com!
Llavors ja es va combinar la contraria, pujada amb sol i ja erem a la meitat del recorregut aproximadament…..les forces encara hi eren però. Aquell tram, i ja fins a la meta, tenia l’encant del mar a la vora, que és moooolt bonic, però amb aquella calor i suada et donaven ganes de deixar de córrer per la carretera i fer-ho cap a l’aigua…..jo sentia com em cridava….snif.
Per fi es va acabar la pujada, i el darrer petit relax mentre es baixava cap a la platja del Miracle o platja del Tauró (?¿?¿) s’anava esgotant. Al passar per sota el monstre de formigó varem agafar el darrer alè d’aire fresc abans de tornar a sortir cap al sol de justicia i enfilar la recta del passeig marítim que comença amb un “falso llano”.
Llavors allí vaig tornar a veure l’alfonsu, que al començar la cursa ens va adelantar….anava baldat, ja no portava el ritme del començament però nosaltres si, el manteniem així que li varem fer una ratlla, treient pit,….va ser el millor moment….anava amb la “barriguita pronunsiá” i la llengua plena de terra, jejeje….quin gust.
Un darrer esforç i al passar pel costat del pas a nivell ja es veu la arribada, petit sprint i es va acabar….la primera part!
35 minuts per fer 6 quilòmetres….suposo que no va estar malament del tot doncs passats molts minuts seguia arribant gent….
Només em va faltar una cosa: sempre que per la televisió es veu algun esdeveniment com ara aquest, quan arriben a la meta entren amb els braços aixecats, trenquen una cinta que penja d’una banda a l’altre….jo vaig mirar i remirar, però la cinta no la vaig veure enlloc, em va faltar això, potser és perquè no vaig aixecar els braços al creuar la linia???
Bé, com deia la primera part es va acabar, llavors va començar la segona. Estar 35 minuts corrent és motiu suficient per voler beure una miqueta d’aigua al arribar….doncs no! Varen ser necessaris 15 minuts, si si, 15 minuts més, de fer cua com el que vol entrar al cinema perquè ens donessin ara un tiquet, ara canvia mig tiquet per una bossa, ara una poma, ara una samarreta, i ara canvia l’altre mig tiquet per un got de cocacola.
La veritat, tota la bona organització de la prova, gent a les cruïlles, protecció civil, ambulància,… tacat per una mala organització a l’arribada.
Tan senzill que s’ho fan a la bicicletada que tal com vas arribant et donen una bossa amb menjar, beguda, samarreta….i sense embotellaments!! i a la bicicletada són més 8000.
Bé, deixem-ho com una anècdota que mentre ets allí sota el sol aguantant la cua del cinema, suat i amb la boca tan seca que escups cotó, et recordes de l’anècdota i la mare que la va parir.

Un cop refrescats veiem arribar l’ambulància amb la porta lateral oberta i al Cinto somrient al seu interior, amb la seva cinta-senyera envoltant-li el cap.
La cara de satisfacció que li vaig veure em va tornar a alegrar el dia.
Tant de bo tinguis una prompta recuperació!!.

Així es va acabar la història, doncs es varen sortejar una pila d’objectes gentilesa del o d’un dels patrocinadors de la cursa, el senyor Carrefour, i com és habitual no em va tocar res de res, només córrer!
Això si, m’ho vaig passar molt i molt bé i la fauna que es veu li dóna més vida a l’esdeveniment, gent corrent amb el cotxet i el crio petit al damunt (aquest si que no es cansa), fins a 3 persones fent la cursa amb un gos d’acompanyant vaig veure, gent gran, gent molt gran, nens petits, homes i dones….l’esport és l’idioma universal que ens uneix a tots!!!
Si Deu vol i el temps no ho impedeix, l’any que vé repetim.
Ara em volen embolicar amb la mitja marató.

Desde aquí agraeixo i felicito als meus acompanyants MT i JNM que el dia abans estàven al Posets, a més de 3000 m. i l’endemà tot i la pallissa van fer la cursa.
Això són dos campions!!! jo estava descansat.

Gràcies i Felicitats amics!! Sou grans!!

Al meu amic, el morós….

…i es que la vida et surt per on menys t’ho esperes.
Ja fa molts anys, anava jo a un gimnàs, d’aquells que per dir-ho s’utilitza l’expressió tant poc afortunada de…”fas peses”, i de sobte un bon dia va aparéixer un paio, alt i gros com un talòs que en pocs dies va passar a ser el meu company d’entrenament i ha acabat éssent un gran amic.
Tenim moltes(?¿) coses en comú i potser és el motiu de la amistat que ens uneix. Han passat molts anys, la vida ens ha separat físicament, la feina, la llar….en fi, les distàncies quilomètriques que fan que ens oblidem un de l’altre (disen que la distancia es el olvido) però no se que passa que jo no l’oblido mai!!! I es que un amic com ell no es troba a qualsevol lloc, i cal conservar-lo, i cal cuidar-lo per no perdre’l i més, quan el primer de cada mes faig la recaptació de la “primi” a la feina i he de cobrar la mesada de tots els companys.
Resulta que va treballar amb mi una temporada, i com la majoria jugava amb la penya que hi ha a l’empresa. Un dia, va canviar de feina però va voler seguir jugant cada setmana amb nosaltres amb l’esperança de fer-se milionari algun dia (com tots). Des de llavors, cada primer de mes m’hauria de pagar el mes sencer, però el que deia, la distància, la feina…..ja passaré….i s’ha convertit en el “morós” de la penya.
Així doncs……com voleu que l’oblidi???
És molt bona persona, potser per això l’aprecio tant i també pel seu caràcter, molt obert. Li agrada molt la conya i entén el meu humor que molts cops la gent no agafa. També és un gran amant de la natura (que hem de dir d’aquell inoblidable…..1….2….3…ECOS ..cos ..os DE NATURA…tura….ura…ra encara, em parteixo el pit quan hi penso alonsuuuuuuu, jajajaja), a casa té o tenia tota classe de bestioles, el gos, taràntules, tritons, tortuguetes triops, …. un zoològic sencer. Hi ha també una cosa que ens uneix…les havaneres!! fins i tot voliem muntar un grup. Era per escoltar-nos, sempre acavabem rient com dos carallots, però amb aquella felicitat del riure sa.

Bé, per avui ja n’hi ha prou, li deixaré alguna cosa per dir a la rèplica que em voldrà fer com ara la fotografia…..i seguirem parlant del tema….o no!!