El MATXAMBRAT TEAM ha tornat….i ja en van quatre!!

Doncs si, enguany hi hem tornat, i perquè no dir-ho, ens ho hem passat millor que l’any passat….cada any va millor la cosa. Em sap greu pels que no heu pogut venir, però si tot va bé, si Déu vol i el temps no ho impedeix, el proper any hi tornarem i podreu ser-hi.

Ben matiners, hem arribat a Mequinenza a 1/4 de 9 del matí, havent parat abans a l’àrea de servei de Lleida a fer un cafetó per despertar-nos bé i un cigarret els que són addictes a la nicotina i no poden viure sense assaborir-la (això creuen).

Ja ben desperts i al lloc, ens hem posat la “roba de remar”, autocar i cap a Fraga que hi falta gent. Arribats al poble, com cada any a la recerca d’un WC per fer un darrer pipi abans d’engrapar tots els croissants, napolitanes de xocolata i sucs de fruita que som capaços de cruspir-nos i a recollir el dorsal que ens dona dret a agafar el kayak que coincideix numèricament amb el dorsal i la armilla salvavides.

Situats a la voreta del riu, amb el sol prement fort ja de bon matí, els nervis a flor de pell, esperant el tret de sortida que finalment ens permet començar l’aventura.

Kayak a l’aigua, nosaltres al damunt, pales en ma i som-hi, a remar!!!

I així anem, avall, trampejant, passant corrents que et porten a la vora, passant com pots pels petits salts d’aigua i llocs d’aigües mogudes, esquivant als que han bolcat, i quan ets tu qui ha bolcat, procurar que no et passi pel damunt la resta de canoes….bé, força bé.

Entretinguts i divertits, veient aquell que porta un gos dalt del kayak, aquell que porta un casc viking amb unes banyes enormes (o això sembla, tot pot ser que es tregui el casc i sigui un casc amb forats…), aquells altres que van dalt la canoa amb una bandera pirata o aquell pescador, ja a l’embassament final, que ha agafat un silur que com a poc pesa 50 kg, doncs el treu de l’aigua agafant-lo amb els dos braços per sota, surt la bèstia pels costats 1 metre i el paio amb prou feines el pot aixecar…curiós, tot molt curiós.

A mig camí, fem la paradeta a la desitjada síndria, refrescant i boníssima, que et senta d’allò més bé. I fet aquest kit-kat embarquem i ja no parem fins a Mequinenza, la part més dura del trajecte, doncs un cop a l’embassament, l’aigua és quieta i cal remar tota l’estona per avançar.

Un cop a Mequinenza, ens fotem una dutxa renovadora, anem a dinar i allí és on acabem de riure. El menjar, la beguda, la fresqueta del restaurant (a l’exterior hi ha 40 graus amb un airet que crema), els acudits, les conyes,…

Ja ben relaxats i descansats, finalment, l’acomiadament oficial dels membres del MATXAMBRAT TEAM. A uns probablement ja no els veurem més (enguany varem tenir una matxambrada alemana), a d’altres els veurem dintre d’un any i a d’altres els veurem l’endemà mateix.

Però una cosa si, no ens oblidarem mai d’aquest dia, per bo o per dolent, pel sol per l’aigua, pel dinar….pel que sigui, però ens varem agermanar i és un dia per recordar. I per si a algú se li mig oblida….mireu, feu click   AQUÍ

A reveure a tothom i gràcies!!!

La peonada de Tarragona 2007

Doncs si, enguany no hi van haver excuses, amb motiu justificat o no, però excuses per no  participar a la peonada.

Com no, aquestes coses però cal fer-les en companyia per passar-ho millor….i no es que les altres 1600 persones que hi varen participar et donessin aires de soletat, però si hi vas amb algun amic el cansamanet és diferent així que em varen acompanyar el MT i el JNM.

Quan varem arribar a la sortida ens quedarem al·lucinats….”segur que no és una cursa de competició?”….”vols dir que no ens has enganyat?”….”estàs segur que això és una peonada-caminada-costellada??” no, no, els assegurava jo, però les mateixes preguntes me les feia jo a mi mateix…”on ens hem fotut?” era per veure-ho, gent del club d’atletisme d’aquí, el club d’atletes d’allí, els fondistes de la ciutat perduda, esportistes i maratonians de tot arreu, la penya corrent amunt i avall de la Rambla Vella, amb pulsòmetres, cronòmetres i tot tipus d’aparells acabats en “òmetre” per mesurar batecs del cor, respiracions, kilòmetres, recorregut, PH de la sang, àcid úric,….autèntics CAR ambulants (Centre d’Alt Rendiment) i es clar, amb tot aquest panorama no pots menys que acollonir-te pensant allò de….”l’important és participar”(valenta bestiesa!!!).

Encara allí, esperant la sortida sentim que la gent comença a aplaudir, cosa que et fa aparéixer aquell punt de curiositat i estirar les vértebres intentant créixer aquells centímetres suficients per verure que passava al devant.

Alegria i gran emoció en veure que la gent aplaudia a una persona coneguda per tothom, estimada per tots que el coneixem i de ben segur que més de la meitat dels que erem allí (jo també) algun moment hem passat per les seves mans, conegut a Tarragona com “el Cinto”, “el López”, podriem dir que era “el massatgista de Tarragona”, ara afectat d’una enfermetat però lluitant i anant a correr com tots. Veure al senyor López, amb aquell esperit no pot fer més que donar ànims als qui com jo estavem patint per fer riure o no….. quina rucada!! venim a passar-ho bé!!

Un cop esclatar el petard que donava la sortida, hom varem començar a correr com esperitats, uns més que els altres es clar, doncs tal com anaven passant els metres sota les nostres espardenyes la gent ens anava passant per dreta i esquerra, ajudats per la baixada de la Rambla Vella devant on hi havia l’Aigua del Carme.
Una marabunta de gent envaïa els carrers, voreres i asfalt, talment com diuen al ciclisme “una serp multicolor” amb ganes de córrer.
Un cop a la Rambla Nova, els més lleugers ja eren pujant pel carrer Girona i nosaltres encara estàvem mirant de trobar una bona guia, és a dir, una persona que portés el nostre ritme a qui poder seguir i on poder fixar-nos per no baixar el nivell.
La Via Augusta va ser el darrer respir, es a dir, baixada i ombra junts, doncs un cop passat el pont que surt a la Rabassada el sol de justicia ens esperava…..i com!
Llavors ja es va combinar la contraria, pujada amb sol i ja erem a la meitat del recorregut aproximadament…..les forces encara hi eren però. Aquell tram, i ja fins a la meta, tenia l’encant del mar a la vora, que és moooolt bonic, però amb aquella calor i suada et donaven ganes de deixar de córrer per la carretera i fer-ho cap a l’aigua…..jo sentia com em cridava….snif.
Per fi es va acabar la pujada, i el darrer petit relax mentre es baixava cap a la platja del Miracle o platja del Tauró (?¿?¿) s’anava esgotant. Al passar per sota el monstre de formigó varem agafar el darrer alè d’aire fresc abans de tornar a sortir cap al sol de justicia i enfilar la recta del passeig marítim que comença amb un “falso llano”.
Llavors allí vaig tornar a veure l’alfonsu, que al començar la cursa ens va adelantar….anava baldat, ja no portava el ritme del començament però nosaltres si, el manteniem així que li varem fer una ratlla, treient pit,….va ser el millor moment….anava amb la “barriguita pronunsiá” i la llengua plena de terra, jejeje….quin gust.
Un darrer esforç i al passar pel costat del pas a nivell ja es veu la arribada, petit sprint i es va acabar….la primera part!
35 minuts per fer 6 quilòmetres….suposo que no va estar malament del tot doncs passats molts minuts seguia arribant gent….
Només em va faltar una cosa: sempre que per la televisió es veu algun esdeveniment com ara aquest, quan arriben a la meta entren amb els braços aixecats, trenquen una cinta que penja d’una banda a l’altre….jo vaig mirar i remirar, però la cinta no la vaig veure enlloc, em va faltar això, potser és perquè no vaig aixecar els braços al creuar la linia???
Bé, com deia la primera part es va acabar, llavors va començar la segona. Estar 35 minuts corrent és motiu suficient per voler beure una miqueta d’aigua al arribar….doncs no! Varen ser necessaris 15 minuts, si si, 15 minuts més, de fer cua com el que vol entrar al cinema perquè ens donessin ara un tiquet, ara canvia mig tiquet per una bossa, ara una poma, ara una samarreta, i ara canvia l’altre mig tiquet per un got de cocacola.
La veritat, tota la bona organització de la prova, gent a les cruïlles, protecció civil, ambulància,… tacat per una mala organització a l’arribada.
Tan senzill que s’ho fan a la bicicletada que tal com vas arribant et donen una bossa amb menjar, beguda, samarreta….i sense embotellaments!! i a la bicicletada són més 8000.
Bé, deixem-ho com una anècdota que mentre ets allí sota el sol aguantant la cua del cinema, suat i amb la boca tan seca que escups cotó, et recordes de l’anècdota i la mare que la va parir.

Un cop refrescats veiem arribar l’ambulància amb la porta lateral oberta i al Cinto somrient al seu interior, amb la seva cinta-senyera envoltant-li el cap.
La cara de satisfacció que li vaig veure em va tornar a alegrar el dia.
Tant de bo tinguis una prompta recuperació!!.

Així es va acabar la història, doncs es varen sortejar una pila d’objectes gentilesa del o d’un dels patrocinadors de la cursa, el senyor Carrefour, i com és habitual no em va tocar res de res, només córrer!
Això si, m’ho vaig passar molt i molt bé i la fauna que es veu li dóna més vida a l’esdeveniment, gent corrent amb el cotxet i el crio petit al damunt (aquest si que no es cansa), fins a 3 persones fent la cursa amb un gos d’acompanyant vaig veure, gent gran, gent molt gran, nens petits, homes i dones….l’esport és l’idioma universal que ens uneix a tots!!!
Si Deu vol i el temps no ho impedeix, l’any que vé repetim.
Ara em volen embolicar amb la mitja marató.

Desde aquí agraeixo i felicito als meus acompanyants MT i JNM que el dia abans estàven al Posets, a més de 3000 m. i l’endemà tot i la pallissa van fer la cursa.
Això són dos campions!!! jo estava descansat.

Gràcies i Felicitats amics!! Sou grans!!